Diu el  diccionari que un emprenedor és aquell que té iniciativa i coratge per a emprendre i dur a terme, amb una gran activitat, les pròpies empreses, especialment empreses difícils, arriscades. En acabat posa un exemple “És un home molt emprenedor”. A l’entrada posterior, es fa referència al seu sentit específicament econòmic: persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. Aquí, el diccionari no n’inclou cap d’exemple. Potser perquè no cal. Seria molt difícil d’escollir-ne un entre els centenars d’ emprenedors  que neixen cada dia a Catalunya.

Emprenedors, prohoms del desitjat canvi de signe de la desoladora inèrcia econòmica i d’una cosa més important, la cosa que es perd quan el temps d’aquesta conjuntura s’allargassa: La il·lusió col·lectiva, l’esperança de tots que això canviï.  I per aquest alt propòsit és evident que s’esperona l’esperit emprenedor als quatre vents, que se sembren les llavors de l’emprenedoria arreu, fins i tot a aquells llocs on no hi pot créixer res. Que no hi ha ni el sól adequat ni allò necessari per fer-hi créixer cap cosa. Tothom pot ser emprenedor! Cal que neixin emprenedors a cada instant!

Potser una dinàmica que es detecta fàcilment agosarada i tacada d’un optimisme gairebé dogmàtic. Llavors, amb el projecte i la il·lusió sota el braç, aquests valents emprenedors es troben amb un accés al finançament gairebé quimèric i amb una administració que no disposa de prous recursos per recolzar efectivament  la seva aventura.

Però un emprenedor no sempre ha estat això. No sempre ha estat ni en nombre ni en intensitat d’aquests dies l’alternativa  a l’assalariat, a l’aturat als milers de persones que gasten cintura i talents per sobreviure aquest moments convulsos.

Hi havia hagut un moment en la història, que  quan algú es referia a un enterpreneteur, parlava de constructors de ponts i camins, d’arquitectes. També d’aventurers, aquells que es feien a la mar en busca de fortuna a través de l’intercanvi. Aquest és l’esperit que fa sentit amb la paraula “Emprenedor” d’avui en dia, més enllà de la moda política o la necessitat económica. La constància, la perseverança, la capacitat de prendre decisions i entomar també les conseqüències d’aquestes decisions: Aventurar-se sabent que no hi ha recessos per aquells que s’aventuren.

Tot això i més: Visionaris, gestionadors de la incertesa, mags dels números, funambulistes, lluitadors. Avui que l’emprenedoria s’entén com una mena d’heroïcitat cultural ens agrada poder  remetre’ns als seus orígens.

Però malgrat la propaganda, tot ens fa pensar que no és un bon moment per iniciar un projecte. Que hem de buscar un bon cobert i esperar. Que fer-se emprenedor, com qui es  fa aventurer, no seria cosa de valents, sino de temeraris. Però també podem anar més enllà de tot plegat. De les modes i les sospites de les modes. De l’optimisme superficial i del recel sistemàtic. Podríem  fer una relectura d’aquesta desvirtuació de l’emprenedoria i del moment descoratjador en què vivim. Veure aquí la oportunitat per buscar solucions noves als problemes que ja són vells. I no ho farem apuntant-nos a cap corrent infranquejable perquè no ens quedi més remei. Ens direm emprenedors perquè necessitem creure-hi i posar les nostres esperances en una renovada manera de veure’ns i de veure el món.

Dones Emprenedores

Això que escric que fins aquí sembla una proclama ho he après aquest any, gràcies al grup de dones emprenedores vinculades al nostre projecte EFCI-Dones Salt. Gràcies a aquest grup de mares i àvies, de companyes, he pogut veure com es fomenta un renovat enfocament i convèncer-me de que potser no són bons moments per a tots el que volen emprendre, però sí que ho són pels que els urgeix emprendre, començant per la seva pròpia vida.